També és una mena de caça:
malànimes i trinxeraires es passegen
l’orgull per la rambla de les Flors
amb l’ull esquerp del fracàs;
ensumen la podridura i s’hi refreguen
més i més, a les parets, fins a tacar-se
les cames de l’escuma negra –saliva
putrefacte- de boques que exhalen esperança.
Es baixen la cremallera d’esquena al mar.
Des d’una portalada un xuclador inflable
sembla que els substreu la poca intimitat
que els quedava; ara immòbils, ara sospiren.
També és una mena de caça.
Ricard Mirabete (Les ciutats ocasionals, 2009)